7. La mentida, capaç de tot

Vet aquí una enemiga capaç de fer tots els papers de l'auca:

fer-nos dir una cosa quan n'és una altra,

embolicar la troca amb mitges veritats,

enganyar-nos amb falsos arguments,

inocular-nos el seu verí i aixecar-nos la camisa...

Farem bé de guardar-nos d'aquesta paia desvergonyida que mira d'entabanar tothom, falsejant el que li convé, per ensarronar-nos sense pietat i procurar per tots els mitjans —explícits i implícits— que acabem en la més demolidora confusió, més marejats que si haguéssim fet deu giravolts, sense saber ja qui som, d'on venim i cap a on volem anar a parar.

Entre les seves víctimes hi ha molts banaus, d'aquells que s'ho empassen tot; també hi ha una pila d'ambiciosos que pensen que anant per un camí poc recte acabaran arribant ben aviat a Eldorado; i un bon reguitzell de panxacontents, que busquen viure sempre contents i enganyats, i a fe que en l'acció dissolvent de la mentida troben ben bé el que buscaven...

Si som gent de bé, difícilment ens proposarà coses gruixudes, com ara mentir obertament o estafar algú, perquè sap prou bé que l'enviaríem al botavant d'una puntada de peu al darrere. Més aviat buscarà entrar dins nostre d'una manera més dissimulada: potser intentant-nos convèncer que parlar clar i dir les coses pel seu nom és de poc gust, poc refinat i políticament bastant incorrecte. Per aquest camí deu confiar anar-nos estirant a poc a poc cap a maneres hipòcrites o de nyeu-nyeu i, sobretot, aconseguir que estiguem més pendents de semblar que no pas de ser realment. Aquesta és una de les versions més rebuscades de la mentida, i no cal ser gaire savi per a saber que farem bé de guardar-nos-en.

6. La mandra,

estranguladora de possibilitats 

ò 

La mandra sembla inofensiva,

però, encara que faci cara de no haver trencat mai un plat,

no para de liquidar possibilitats, per més bones que siguin,

impedint-nos de passar a l'acció.

I encara li fem cas?

Per més prometedora que sigui una possibilitat, alerta amb la mandra, que mirarà d'estrangular-la fins que s'ofegui sense remei i quedi liquidada definitivament. I això ho fa valent-se de nosaltres mateixos: aprofitant-se de la peresa que hem anat deixant que s'apoderi de nosaltres, mirarà que no entrem en acció de cap manera i allò que podia haver estat una magnífica realitat quedarà sec i arxivat en la secció de somnis, idees i projectes. Ja ho diu la dita, que «els ganduls són els més grans projectistes».

La mandra ens empeny cap a la postergació: «Ara no; impossible!», «la setmana que ve m'anirà més bé», «això m'ho haig de pensar molt i molt bé; no és qüestió de precipitar-se»... I la decisió primera, sigui quina sigui la matèria de què es tracti, es va refredant i adormint. Hauríem de detectar aquest estat d'ànim tan imprecís com lamentable —fet de confusió, d'indecisió, de justificacions prèvies, d'excuses indefinides i d'enterboliment—, per a poder-nos arrencar d'una revolada de les mans que pretenen escanyar tota bona iniciativa.

No és pas qüestió d'esperar gaire. Em convé reaccionar de seguida: què tinc entretingut perquè em fa mandra rematar-ho?; quines coses tinc «en remull», sense acabar de decidir què fer-ne?; quines gestions se m'han «encallat» de tan pesades que les trobo i amenacen de durar mitja vida?... Només ens sentirem alliberats quan ho anem resolent. S'imposa fer llistes, assenyalar prioritats, determinar quins dies concrets dedicaré a cadascuna de les tasques pendents... I començaré a pensar com m'agradaria celebrar que ja he aconseguit acabar cada cosa que  m'havia quedat empantanegada, per culpa de la senyora mandra.

  

 5. La por, mala consellera

Se'ns entortolliga com una boa, la por,

ens va estrenyent cada cop amb més força,

fins a paralitzar-nos del tot.

Si la deixem fer.

En tenim un bon repertori, de pors: por del ridícul, por de l'opinió adversa dels altres, por de comprometre'm, por del futur, de les malalties, del que em pot arribar a passar, por del que em poden fer els altres que no són de fiar, por dels propis fantasmes, por de no saber estar a l'altura de les circumstàncies, por dels conflictes, por d'encendre les ires d'una persona de mal caràcter, por de la foscor, por d'estar sol, por de quedar-se aïllat, por dels canvis... I totes les pors desemboquen més o menys en la paràlisi de les capacitats que tenim, reactives, defensives, creatives i de tota mena.

El contrari de la por és normalment la confiança i en alguns moments, comptats amb els dits d'una mà, la valentia i el coratge que ens fa prendre la iniciativa i tirar endavant. Hi ha una dita en positiu: «La por guarda la vinya», però més que al temor es refereix a la previsió del perill, cosa que no és pas negativa.

Per a guardar-nos d'aquest enemic tan comú no hi ha res millor que treballar la confiança: mantenir el seny ben despert per a detectar en quines persones podem confiar i en quines no; i, a un nivell més profund, no parar de buscar què pot sostenir la meva vida, tant en bona mar com, sobretot, enmig d'un temporal. I si ja ens sentim tenallats per la por, oprimits i lligats com un tall rodó, mirem-la a la cara! Sovint, en desemmascarar-la, veiem que semblava molt i, en canvi, no n'hi havia per a tant. D'alguna manera, tots els enemics enganyen.

4. Les presses, per què? 

Jo corro, tu corres, ell corre,

nosaltres correm, vosaltres correu, ells corren.

Algú pregunta amb veu clara:

«Però, per què correm, per què?».

I l'eco respon, burleta: «Què?, què?, què?...».

Les presses i les corredisses defineixen la nostra època, potser tant com la manca d'objectius conscients. Hi ha qui corre, quan plega de la feina, perquè necessita passar pel supermercat, posar la rentadora i deixar la roba estesa, perquè demà anirà a veure la mare i serà impossible fer-ho. També hi ha qui corre com un esperitat per anar al bar, on matarà l'estona amb compares i comares durant un parell d'hores ben bones.

Per què corro? Perquè tinc moltes coses a fer i poc temps disponible? Perquè és una manera subtil de protegir-me?: si els altres em veuen sempre atrafegat o atrafegada, no s'atreviran pas a demanar-me un favor o que els doni un cop de mà en qualsevol necessitat... Perquè al meu voltant tothom va amb la maneta al nou, com els tramviaires de la meva infantesa quan tenien via lliure? Perquè les presses em donen una pàtina exquisida de persona important?... Cadascú ho ha de descobrir i s'ho ha de respondre amb tot el coratge per no enganyar-se a si mateix, cosa que seria tan penosa com freqüent.

Potser serà bo que em replantegi com visc i totes les coses que faig, no fos cas que anés com un ventilador per no res: per voler fer com tothom en un munt de coses que —si m'aturo a pensar-ho— no m'interessen gens ni mica; o perquè no sé distingir prou bé entre el que és essencial i el que és accessori; o perquè no em sé protegir del ritme irracional que marca una pretesa majoria; o perquè anant com un llampec no puc pas pensar i això és en el fons el que vull, encara que sense que consti enlloc... Les presses fan fer bunyols: quan anem molt atrafegats tenim més descuits, no duem les coses ben preparades, no posem tota l'atenció en allò que fem, sinó que ja tenim mig cap en allò que vindrà després. Les presses —no ens enganyem— ens destorben de viure a fons i bé.