6. La mandra,

estranguladora de possibilitats 

ò 

La mandra sembla inofensiva,

però, encara que faci cara de no haver trencat mai un plat,

no para de liquidar possibilitats, per més bones que siguin,

impedint-nos de passar a l'acció.

I encara li fem cas?

Per més prometedora que sigui una possibilitat, alerta amb la mandra, que mirarà d'estrangular-la fins que s'ofegui sense remei i quedi liquidada definitivament. I això ho fa valent-se de nosaltres mateixos: aprofitant-se de la peresa que hem anat deixant que s'apoderi de nosaltres, mirarà que no entrem en acció de cap manera i allò que podia haver estat una magnífica realitat quedarà sec i arxivat en la secció de somnis, idees i projectes. Ja ho diu la dita, que «els ganduls són els més grans projectistes».

La mandra ens empeny cap a la postergació: «Ara no; impossible!», «la setmana que ve m'anirà més bé», «això m'ho haig de pensar molt i molt bé; no és qüestió de precipitar-se»... I la decisió primera, sigui quina sigui la matèria de què es tracti, es va refredant i adormint. Hauríem de detectar aquest estat d'ànim tan imprecís com lamentable —fet de confusió, d'indecisió, de justificacions prèvies, d'excuses indefinides i d'enterboliment—, per a poder-nos arrencar d'una revolada de les mans que pretenen escanyar tota bona iniciativa.

No és pas qüestió d'esperar gaire. Em convé reaccionar de seguida: què tinc entretingut perquè em fa mandra rematar-ho?; quines coses tinc «en remull», sense acabar de decidir què fer-ne?; quines gestions se m'han «encallat» de tan pesades que les trobo i amenacen de durar mitja vida?... Només ens sentirem alliberats quan ho anem resolent. S'imposa fer llistes, assenyalar prioritats, determinar quins dies concrets dedicaré a cadascuna de les tasques pendents... I començaré a pensar com m'agradaria celebrar que ja he aconseguit acabar cada cosa que  m'havia quedat empantanegada, per culpa de la senyora mandra.