4. Les presses, per què? 

Jo corro, tu corres, ell corre,

nosaltres correm, vosaltres correu, ells corren.

Algú pregunta amb veu clara:

«Però, per què correm, per què?».

I l'eco respon, burleta: «Què?, què?, què?...».

Les presses i les corredisses defineixen la nostra època, potser tant com la manca d'objectius conscients. Hi ha qui corre, quan plega de la feina, perquè necessita passar pel supermercat, posar la rentadora i deixar la roba estesa, perquè demà anirà a veure la mare i serà impossible fer-ho. També hi ha qui corre com un esperitat per anar al bar, on matarà l'estona amb compares i comares durant un parell d'hores ben bones.

Per què corro? Perquè tinc moltes coses a fer i poc temps disponible? Perquè és una manera subtil de protegir-me?: si els altres em veuen sempre atrafegat o atrafegada, no s'atreviran pas a demanar-me un favor o que els doni un cop de mà en qualsevol necessitat... Perquè al meu voltant tothom va amb la maneta al nou, com els tramviaires de la meva infantesa quan tenien via lliure? Perquè les presses em donen una pàtina exquisida de persona important?... Cadascú ho ha de descobrir i s'ho ha de respondre amb tot el coratge per no enganyar-se a si mateix, cosa que seria tan penosa com freqüent.

Potser serà bo que em replantegi com visc i totes les coses que faig, no fos cas que anés com un ventilador per no res: per voler fer com tothom en un munt de coses que —si m'aturo a pensar-ho— no m'interessen gens ni mica; o perquè no sé distingir prou bé entre el que és essencial i el que és accessori; o perquè no em sé protegir del ritme irracional que marca una pretesa majoria; o perquè anant com un llampec no puc pas pensar i això és en el fons el que vull, encara que sense que consti enlloc... Les presses fan fer bunyols: quan anem molt atrafegats tenim més descuits, no duem les coses ben preparades, no posem tota l'atenció en allò que fem, sinó que ja tenim mig cap en allò que vindrà després. Les presses —no ens enganyem— ens destorben de viure a fons i bé.