3. El mal humor,

un negoci desastrós

Sempre que el deixo entrar 

ja he begut oli: se'm fica fins al moll de l'os,

m'ho fa veure tot distorsionat i negre,

m'irrita, i de quina manera,

i m'empeny a tornar-me bròfega

i a fer cara de jutge.

Com a negoci és desastrós, perquè no produeix cap rèdit ni benefici. Quan deixo que s'apoderi del meu estat d'ànim, començo a trobar-ho tot malament i entro en una espiral malsana: com més malhumorada estic, més salto amb agressivitat i més em creix el mal humor. És un peix que es mossega la cua. I Déu nos en guard que em pessigui un dit tancant un calaix, perquè, en un tres i no res, la realitat més pacificada se'm pot convertir en un autèntic delírium trèmens.

La meva equanimitat s'esfuma totalment, l'equilibri que tenia desapareix, el gust per les coses se m'evapora en un tancar i obrir d'ulls, les meves bones maneres habituals es tornen aspres com un paper de vidre... Ho dic i ho sostinc: el mal humor és un negoci desastrós, que no em reporta res de bo.

Com sortir d'aquest laberint? Res de córrer, res d'enrabiar-se, res de fugir: aturar-me i pensar; calmar-me i veure finalment que, lluny de ser una expansió alliberadora, el mal humor em destarota, m'esclavitza i em porta a obrar d'una manera incongruent, estrafolària i ridícula. Sí, a sobre, ridícula; perquè, ¿hi ha cosa més grotesca que un que ha perdut els papers i que està fora de si? Indiscutiblement, faré bé de guardar-me d'aquest enemic.