Tots tenim molts enemics...

Tots tenim molts enemics...,

però no acostumen a ser els que ens pensem:

no és aquell que em sembla tan antipàtic,

ni aquell altre que em mira malament,

ni aquella que sovint em porta la contrària...

Els meus enemics tenen nom, però no tenen DNI. Han nascut dintre meu i formen part de mi, perquè, encara que no m'ho sembli, no solament tinc parts lluminoses, sinó també racons ombrívols i molt foscos. Encara que sens dubte puguem ser inclosos dintre el gran grup de les bones persones, tenim, a més de molts aspectes positius, altres de negatius. Els podem detectar en molts indicis, com ara el goig insà que ens produeix la crítica esmolada —sempre dels altres, és clar—, o alguns ressentiments desproporcionats que guardem com una relíquia...

Es manifesten en exabruptes, rebequeries peculiars, cops de geni, enduriment i judicis inapel·lables... Als éssers humans en general no ens fa gaire gràcia anar a fons, més aviat ens fa mandra i, sobretot, por. A alguns fins i tot els fa un pànic terrible —que potser disfressen hàbilment de pragmatisme, d'excés d'ocupacions, etc.—, però la veritat és que mantenir les nostres zones més fosques en una inconsciència indolora és molt perillós: així les fem invisibles i, mentre ens van rosegant silenciosament, se'ns rovellen més i més i cada vegada ens costarà més d'obrir-les a la llum. No, no. Val més mirar-les detingudament i descobrir-hi tots els enemics que hi fan niu: gelosia, mandra, por, sentimentalisme i un llarguíssim etcètera.

Més val que abandonem aquesta idea infantil de situar els enemics a fora —idea emparentada amb el costum de buscar el culpable de qualsevol dificultat fora de nosaltres— i ens apliquem a anar coneixent més bé el nostre interior i a anar descobrint les nostres tendències negatives per a poder-les treballar amb tota dedicació i, sempre, amb grans dosis de comprensió i de bonhomia.