Ser una persona lluminosa

No podem pas aspirar a tenir en tot moment idees lluminoses; això depèn més de les idees que de nosaltres mateixos. El que sí que està a les nostres mans és anar aprenent de mica en mica a ser persones lluminoses, a reflectir la llum cada cop més clarament.

Jo en conec, de persones lluminoses: no criden gens l'atenció, però després d'estar amb elles tens més pau, més lucidesa, més força, i, cosa curiosa, et fan venir ganes de reflectir, tu també, la llum que vas descobrint al llarg del camí. També conec gent que mereixeria el qualificatiu d'apagallums: en tot troben pegues, esculls, dificultats, desencerts i, cosa pitjor, descobreixen suposades males intencions en tothom. I entre les unes i les altres, un gran ramat de persones que pensen que la llum és únicament allò que paguem cada mes a la companyia corresponent. No saben ben bé si pugen o si baixen; més que viure, van fent la viu-viu, i no els vinguis amb romanços.

Ara és quan em cal la cadira de pensar. No tant per a triar quin dels tres perfils m'atreu més (per a fer d'apagallums no val la pena posar-s'hi i per a fer la viu-viu tampoc), sinó per a veure fins a quin punt estic en camí de ser una persona cada cop més lluminosa o, al revés, cada vegada més enfosquida i enfosquidora.

Perquè un mirall pugui reflectir la llum ha d'estar ben net, perquè si està entelat no reflecteix pas res. Això em fa pensar en la consciència que puc arribar a tenir, de mi mateixa, dels altres i de les coses. Aleshores puc descobrir dins meu una llum tènue, molt sovint feble, però càlida i única, i també una llum que ve de més enllà de mi, que veig brillar molt sovint en els altres, en la natura i també en la profunditat del pensament.

Ja tinc llum per a reflectir.

Fer-se resistent

Aprendre a viure comporta també anar-se fent resistent. Si no, malament rai: qualsevol coseta de no res ens farà anar de corcoll o ens deixarà desactivats. Com ens anem fent resistents? Doncs, és ben senzill: resistint.



Cada dia ens brinda tota mena d'ocasions per a resistir, externes i també internes: resistir al cansament, a l'avorriment, al mal humor, resistir al desànim, a les ganes d'engegar-ho tot a rodar, al fort desig d'enviar algú a pastar fang... Mantenir-me ferm en les meves  conviccions i actituds pacífiques, faci el que faci el sapastre del garrot que amb autoritat o sense es dedica a repartir llenya d'una manera o d'una altra, imposant el seu criteri.

No es tracta de reprimir els sentiments, ni d'enyorar el tipus de vida que feien els ciutadans d'Esparta, però tots hem conegut algun "reiet del meu cor" que ha crescut sense ni un bri d'exigència al seu voltant i entremig de cotó fluix, no fos cas, "pobret", que topés contra alguna cosa dura i li sortís un blau, i hem arribat a la conclusió que no hi ha qui l'aguanti. Per sort, la vida, tard o d'hora, li propinarà un parell de cleques ben donades i, probablement, començarà a fer-se una mica més resistent. I més suportable.

A tots ens agrada un cos resistent, àgil, ben entrenat, i, sobretot, un esperit fort i alhora flexible, resistent, en una paraula. Però ni una cosa ni l'altra no s'improvisa en un moment. Val la pena d'aprofitar tota ocasió per a resistir i fer-se més resistent.

Viure-ho tot
com una oportunitat

Segurament aquesta és la clau del creixement humà i de la saviesa de la vida: viure tot allò que passa com una oportunitat, per costerut que sigui. Si m'entristís amb la realitat que em toca viure o m'hi enfadés em faria mal i no en trauria res de bo.

Seria com si llancés un bombó al contenidor de les deixalles orgàniques perquè el paper que l'embolica té un color que no m'acaba de fer el pes. Quina ximpleria!, podríem dir, i amb raó.

Si és bo viure-ho tot com una oportunitat, per què ho deu ser? Segurament perquè tot, per més advers que sembli i que sigui, és exactament això: una oportunitat, una bona ocasió per a aprendre i per a créixer.

Davant d'això, doncs, per poc sensat que siguis, et surt de dintre un propòsit ben senzill, tot i les seves dificultats: viure cada dia com el que és, una ocasió única, una gran oportunitat per a créixer. Em cal obertura per a acceptar positivament el que hagi de venir sense saber ni poc ni gaire de què es tractarà. Aquest pas d'encaixar primer de tot la incertesa sobre "el menú" de cada dia és molt important, i és ja en ell mateix la prova que començo a viure-ho tot com una oportunitat.

El deixeble va preguntar: "Mestre, com s'aprèn a encaixar la incertesa de la vida?". I respongué el mestre: "Encaixant-la".