Cultivar-nos

Si viure de debò passa per explorar, conèixer i cultivar l'esfera espiritual, el mateix podem dir de totes les altres: cos, cor i cap. I cal fer-ho harmònicament, és a dir, procurar no ser un cervell amb sabates, ni un cor sense cap, ni un cos sense esperit.

Cultivo el meu cap no quan li deixo donar voltes i més voltes a qualsevol assumpte, sinó quan el connecto fortament amb el cos, el cor i l'esperit. Quan vaig coneixent els molts programes que té (com la rentadora) i els faig servir amb senderi, quan l'alimento amb l'observació, la lectura, la conversa..., quan sé també deixar-lo descansar (cantant, rient, passejant...).

Igualment amb el cor: el cultivo posant intensitat en tot el que faig, sentint, recordant i agraint les moltes coses bones que rebo cada dia i, sobretot, agermanant-lo molt amb el cap. Si el cor i el cap són bons amics, l'harmonia està assegurada.

I també amb el cos. Cultivar el cos és alimentar-lo i fer-lo treballar i descansar adequadament. Us hi heu fixat? Menjar massa, moure's poc i evitar el cansament físic per sistema no porta pas a estar en forma, sinó a acabar malament. Cultivo el cos quan el connecto fortament amb cap, cor i esperit, quan procuro tenir bones postures, mantenir l'elasticitat, caminar. Si em canso físicament dormiré més bé, no estaré per cabòries i em faré més resistent.

El món interior

No tot allò que som es veu per fora. Quan ens mirem al mirall només hi veiem la nostra part física i material, però som molt més que allò que es pot veure, tocar i pesar. El que penso, sento, estimo..., allò que em mou i m'omple també soc jo.

Dins nostre hi ha un espai enorme sense mapes: el món interior. Tots som cos, però també cap, cor i esperit. Quan oblido, desconnecto o deixo de cultivar una d'aquestes esferes, d'alguna manera, és com si em mutilés. Quina llàstima! Totes les esferes van entrellaçades i l'actitud que tingui amb una afecta totes les altres.

Fixem-nos ara en l'esfera espiritual. El primer que potser ens cal és explorar aquest gran espai. No em puc ajudar del Google, ni de cap manual. He d'explorar jo en persona, experimentar, percebre, sentir... Recordar i assaborir l'experiència, i tornar-hi, tornar-hi i tornar-hi. El cap m'ajuda, i també el cor, que, de fet, són portes d'entrada a l'esperit.

És l'espai on trobaré el sentit d'allò que soc i faig, i on aniré aprenent a saber-me i acceptar-me tal com soc: una persona limitada i plena de possibilitats... El que no pot ser de cap manera és que no hi entri mai, que en mi l'esfera espiritual sigui un espai deshabitat i inhòspit. Això seria tan absurd com tenir una gran mansió i viure a la caseta del gos.

Elogi de la naturalitat

A mesura que avancem pel camí de la vida anem aprenent cada vegada més a ser tal com som, a existir i a funcionar amb naturalitat. En aquesta actitud hi trobem molts ingredients saludables: llibertat, equilibri, sinceritat, confiança...


Quan som a prop de persones que obren amb naturalitat ens sentim bé, còmodes, sense pressions ni exigències de cap mena. La manca d'artifici ens fa sentir amples i ens permet mostrar-nos espontàniament com som, també nosaltres, sense témer res (ni desentonar, ni semblar menys que ningú, ni jugar-nos l'estima dels altres...).

Podríem dir que la naturalitat només pot créixer en un ecosistema sa: ple de respecte, net d'imposicions i de competitivitat, lliure, en què ningú no se senti obligat a demostrar res per a ser i sentir-se acceptat...

Crear, potenciar i eixamplar espais així, on tothom es pugui sentir ample i bé, deu ser missió de tots. No sembla una missió gaire impactant, però tant de bo que, quan ja no hi siguem, algú pugui dir en veritat: "Al seu costat s'hi estava bé".

Desaprofitar

Quan aprenem mínimament a viure, malgrat totes les pegues del món, ja no ens passa més pel cap desaprofitar res: ni coses materials aprofitables ni qualsevol ocasió de créixer o d'aprendre, perquè sabem que fer-ho és deixar de viure.

La rutina i la superficialitat, que afavoreixen tant la inconsciència, ens duen a desconnectar del moment present, aquest minúscul espai on hi ha la realitat. I fora d'aquí no hi ha res. Només fantasies, expectatives, il·lusions... És a dir, res.

Quan miro enrere, el que més em dol és haver desaprofitat temps, oportunitats, bones ocasions... No en sabia més. Que jo sàpiga, ningú no pot tornar enrere. Però tots podem aprendre dels errors i aplicar al present tot el que n'hem après.

De fet, el camí de creixement de tots és això: encertar-la unes vegades i espifiar-la algunes altres. La qüestió és aprendre tant dels encerts com de les pífies i, sobretot, aplicar allò après aquí, avui, ara.