12. Cultivar la creativitat

 

Que ningú no es pensi que això de la creativitat

sigui patrimoni exclusiu de dissenyadors i artistes.

Més aviat és patrimoni de tothom,

sobretot quan té una necessitat concreta.

A tots ens convé molt cultivar la creativitat en tots els sentits, perquè tots tenim petits problemes que, amb una mica d'inventiva, es poden resoldre de moltes maneres, sense despeses extres ni grans esforços i amb un resultat més que presentable. Un exemple: una amiga meva de tant en tant necessitava un altre llit i, com que no sabia on ficar el somier, el tenia dret al rebedor, una mica arraconat perquè no privés el pas; la veritat és que presentava un aspecte una mica desastrós, aspecte que va millorar qui-sap-lo després d'embolicar-lo amb una tela i posar-lo de través al capçal del seu llit. M'explico?

Una àvia meva afirmava sempre que «discurre más un necesitado que un abogado». La necessitat concreta fa que hi donem voltes al cap i que finalment trobem una bona manera de cobrir-la. Jo no hi era, però segurament aquest va ser el procés del descobriment de la roda i també d'una infinitat de coses que fem normalment, com ara estendre la roba...

Amb les dificultats ambientals que patim i que patirem cada vegada més, ens convé més que mai cultivar la creativitat per trobar recursos per a poder-hi respondre adequadament: evitant residus innecessaris, separant-los com cal, encara que tinguem una cuina petita, estalviant aigua, reutilitzant tot el que puguem... Per a tenir unes maneres de fer més ecològiques, segurament haurem de recuperar algunes eines molt importants, que massa gent havia abandonat amb raons de poc pes, sobretot fill i agulla, entre moltes altres.

 
11. Cultivar la confiança

Sense confiança no podem viure.

Podem, si per cas, vegetar i, a tot estirar, funcionar;

però no podem pas viure de debò.

No és de cap manera una simple esperança, la confiança, una probabilitat molt alta que en el millor dels casos bé ens en podrem refiar, d'allò en què confiem. És una seguretat —tal com la defineix el diccionari— fora de tot risc o perill.

La confiança és essencial en la vida. Per això és bàsic aprendre a cultivar-la en tots els àmbits. Aprendre a confiar en els altres i, alhora, aprendre a destriar entre els qui mereixen la meva confiança i els qui no mereixen de cap manera que hi confiï. També inclou, probablement en primer lloc, aprendre a ser una persona de tota confiança, base de tot plegat, perquè, com podria buscar en els altres el que jo no he sabut fer créixer dintre meu?

Encara que hi ha molta gent que passa la vida centrada en els diners o en la resta de coses materials: gastronomia, vestits, viatges, diversions..., no cal ser gaire savi per a intuir que totes aquestes coses no poden sostenir una vida. Ni tan sols una persona humana, que està subjecta a la temporalitat i a la desaparició, com tots... Cultivar la confiança comporta, doncs, buscar i trobar allò prou sòlid en què pugui confiar: aquella filosofia de vida, aquella manera de pensar i d'actuar, aquella arquitectura interior que es mostri capaç de sostenir la meva vida, i no solament en situacions idíl·liques, sinó sobretot en situacions difícils i de profunda necessitat.

10. Cultivar la paciència

 Hi ha qui parla de la paciència

com si es tractés d'un sac ben ple

que amb el temps es pot anar buidant.

I no. És més aviat com un múscul que es va enfortint

a còpia de fer-lo servir una vegada i una altra.

De quina manera, doncs, podem cultivar la paciència? Tenint-ne. Sembla una bestiesa, aquesta resposta, però no ho és de cap manera. És encaixant i acceptant les contrarietats petitones —com ara que plogui quan tinc la roba estesa i no la puc recollir perquè precisament no soc a casa— que anem aprenent a encaixar i acceptar les contrarietats més grosses, aquelles coses que no voldríem mai que ens passessin, però que a vegades ens cauen al damunt sense haver demanat cita prèvia.

Té una certa relació amb el temps, la paciència. En la nostra imaginació voldríem que tot es resolgués en un tancar i obrir d'ulls, i la nostra voluntat va pel mateix camí. Però les coses no funcionen així. Tot requereix el seu temps... D'aquí que ens calgui cultivar la paciència: saber-nos acoblar a la velocitat de cada situació, sobretot saber suportar la lentitud amb què acostuma a anar-se resolent tot.

D'una persona que ha cultivat la paciència diem que és pacient. I també anomenem pacient tota persona que té una malaltia i segueix un tractament en sentit ampli... Fent una mena de joc de paraules, podríem dir que no se sap del cert si som pacients de debò, fins que no ocupem el rol de pacient, de malalt, ja que és en aquesta situació que es posa realment a prova la pròpia paciència. Com és lògic, la paciència s'ha de cultivar en temps de bonança, perquè, si no, quan arriba el moment de la necessitat, ja hem fet tard sense remei.