10. Cultivar la paciència

 Hi ha qui parla de la paciència

com si es tractés d'un sac ben ple

que amb el temps es pot anar buidant.

I no. És més aviat com un múscul que es va enfortint

a còpia de fer-lo servir una vegada i una altra.

De quina manera, doncs, podem cultivar la paciència? Tenint-ne. Sembla una bestiesa, aquesta resposta, però no ho és de cap manera. És encaixant i acceptant les contrarietats petitones —com ara que plogui quan tinc la roba estesa i no la puc recollir perquè precisament no soc a casa— que anem aprenent a encaixar i acceptar les contrarietats més grosses, aquelles coses que no voldríem mai que ens passessin, però que a vegades ens cauen al damunt sense haver demanat cita prèvia.

Té una certa relació amb el temps, la paciència. En la nostra imaginació voldríem que tot es resolgués en un tancar i obrir d'ulls, i la nostra voluntat va pel mateix camí. Però les coses no funcionen així. Tot requereix el seu temps... D'aquí que ens calgui cultivar la paciència: saber-nos acoblar a la velocitat de cada situació, sobretot saber suportar la lentitud amb què acostuma a anar-se resolent tot.

D'una persona que ha cultivat la paciència diem que és pacient. I també anomenem pacient tota persona que té una malaltia i segueix un tractament en sentit ampli... Fent una mena de joc de paraules, podríem dir que no se sap del cert si som pacients de debò, fins que no ocupem el rol de pacient, de malalt, ja que és en aquesta situació que es posa realment a prova la pròpia paciència. Com és lògic, la paciència s'ha de cultivar en temps de bonança, perquè, si no, quan arriba el moment de la necessitat, ja hem fet tard sense remei.