Fantasmes amb llençol i sense

Ja fa anys, per Carnestoltes sortien molts fantasmes amb llençol. Cada any no podia deixar de pensar: "Malaguanyat llençol...", perquè s'hi retallaven dos forats per mirar que desgraciaven l'extensa tela amb què volien fer por a la gent.

Avui dia no en veig, de fantasmes amb llençol, ni per Carnestoltes. Però, qui sap si per compensar, en veig molts dels altres, dels que van sense.

Sense buscar-los, en veig en molts llocs: persones marcadament irrellevants que sembla que es dediquin amb aplicació a aparentar que són qui sap què. D'aquests personatges, a casa sempre n'havíem dit "fantasmes". I trobo que aquest nom tan descriptiu els queda molt bé.

Com és recomanable de fer, si volem aprendre a parlar amb propietat, vaig buscar-ho al diccionari i hi vaig llegir exactament això com a quarta accepció de la paraula "fantasma": "Persona que fa el fatxenda, que presumeix molt, però que no respon a les expectatives que desperta". Tant de bo que no ens fem mai mereixedors d'aquest epítet!

Assessors d'imatge o de contingut?

Que em perdonin tots els qui es dediquen a aquest ofici tan digne com qualsevol altre, però he de confessar que la primera vegada que en vaig sentir a parlar em van venir ganes de riure: què és més important, ser o semblar?

Anant pel món trobes moltes persones que es dediquen principalment a semblar, i ja no parlem de si mirem segons quins canals televisius, que, sigui dit de passada, faríem bé de no connectar, més que res per preservar el sentit comú i els principis més elementals. Però, què aconsegueixen? Només que se'ls vegi el llautó.

Quan vivim al dictat, sigui de la moda, del sistema o del gregarisme generalitzat, caiem molt fàcilment en conductes sense lògica: per què esforçar-nos a semblar si el que importa és realment ser?

El qui és de debò amable, deferent, empàtic..., en definitiva, un autèntic amic, no necessita pas assajar posats per a semblar-ho; com que ho és, ja es veu. Estic ben convençuda que val la pena invertir temps i esforços a ser i no a semblar. Sense cap mena de dubte, jo trio un assessor de contingut. 

Les conviccions personals

A vegades sentim comentar com si tot ho haguéssim de fer entre tots, així en bloc. Què us diré... Em sembla que les coses no funcionen com a P3, que van tots en corrua. Malament rai si tota acció no neix de les conviccions personals...

És evident que les moltes accions que fa cadascú arrenquen normalment de les pròpies conviccions, però fins i tot les grans accions col·lectives neixen del mateix punt: la convicció personal, en aquest cas, compartida amb molts altres.

El diccionari diu que les conviccions són "idees fermes, coses de què estem convençuts (perquè les hem viscut i experimentat, hi afegeixo jo), sobretot en qüestions socials, religioses, polítiques, etc."

Les conviccions són, doncs, com els fonaments d'una casa. Si l'edifici no s'aguantés al damunt d'una base sòlida se n'aniria en orris en un tancar i obrir d'ulls. I el mateix passa quan qualsevol acció no es recolza en unes conviccions personals sòlides: és llavors quan sentim parlar per parlar, i veiem fer o deixar de fer per quedar bé, perquè això es porta, per fer enveja, o per qualsevol altra ruqueria.

Quan no tinc clares les meves conviccions, m'arrugo a la primera dificultat i ja no sé caminar si no és en ramat.