Com ara jugar a la puça...

Me'n recordo molt bé, del joc de la puça de quan era petita. Ens omplia molts trossos de tarda d'aquells diumenges freds o plujosos en què no es podia anar pel món o, almenys, no era assenyat proposar d'anar a passeig o a fer visites.



Aquest joc de taula era molt senzill: calia anar fent saltar les fitxes del teu color de manera que anessin a parar dins un recipient. A força de jugar-hi, anaves adquirint destresa en això de fer saltar les fitxes com una puça.

El saltet que feia la fitxa em fa pensar sempre en l'impuls que necessito per a prendre cada decisió, un impuls que no és físic, sinó interior, que neix del propi convenciment, que creix amb la reflexió, però que pot tornar-se aiguapoll molt fàcilment si no s'arriba a concretar en una acció precisa.

Qui més qui menys, tots ens sentim temptats a postergar algunes decisions, sobretot les que pel motiu que sigui ens costen més de prendre. Però tenim molts recursos que ens poden ajudar molt a decidir-nos i a entrar en acció: servir-nos del calendari i marcar-nos dates per a actuar, buscar l'ajuda d'un altre que ens motivi a "complir", comprometre'ns amb una altra persona a fer allò que ens costa més... Com ha fet l'Emilià, un bon amic molt indecís que fa temps que està massa gras: mentre donava voltes sobre el que hauria de fer per a perdre uns quants quilos, es va anar engruixint encara més, fins al punt que ara ja no n'hi sobren vuit o deu, sinó quaranta o cinquanta. Finalment, veient que tot sol no se'n sortia, ha demanat l'ajuda d'un dietista, i ara fa un règim que li permet anar perdent pes progressivament sense esllanguir-se.