Ser solidaris, una qüestió de cap

Conec moltes bones persones que parteixen de la idea que la solidaritat és una qüestió de cor i, ben sincerament, em sembla que s'equivoquen: per a poder compartir no necessitem pas sentir llàstima, sinó fer servir el cap i tenir determinació.

Jo no he fet cap mèrit per néixer al primer món, ni encara menys per néixer al si d'una família amb més conviccions que diners. A molts altres, amb els mateixos mèrits que jo (és a dir, cap ni un), els ha tocat un entorn molt més difícil, fins al punt de no poder beure en tota sa vida ni un got d'aigua que no sigui tèrbola...

L'autèntica solidaritat no s'activa amb la llàstima (ai, pobret...), sinó amb un plantejament de justícia. Per això, i per molts altres motius lògics, els entesos recomanen sempre no donar diners pel carrer. La picaresca que hi ha en el món de la pobresa no ens ha de dur pas a desentendre'ns-en i a tancar la butxaca, sinó a col·laborar amb entitats solvents i professionals.

D'altra banda, permeteu-me afirmar que la solidaritat és molt més que afluixar quatre centimets de tant en tant... Si és una qüestió de justícia, cal fer comptes i plantejar-se sense excuses què puc fer amb el que tinc. I procurar no fer ridiculeses.