Lluitar també cap endins

Aprendre a viure és, d'alguna manera, aprendre a lluitar, sí. Amb una mirada molt lúcida, positiva, amb realisme i amb fortalesa. I no solament cap enfora, sinó, sobretot, endins, ja que l'interior és l'únic "lloc" on cadascú pot treballar.


Aprendre és tasca de tota persona, potser la tasca principal que té; i no aprenem sense una certa lluita. Cal tenir els ulls ben oberts per a poder veure el que hi ha, no el que m'agradaria que hi hagués o el que sé segur que hi hauria d'haver..., i això no és fàcil ni automàtic.

Per a aprendre necessito obertura i, al seu torn, l'obertura necessita una mínima flexibilitat: com podré veure, si no, el que hi ha i no el que "sé segur" que hi ha d'haver? Una de les coses que trobo més lamentables és la incapacitat (ho veig en persones i en col·lectius) de treure algun ensenyament de la pròpia experiència.

I quan m'hagi equivocat em caldrà reconèixer que no he sabut tenir la millor actitud. I hauré de lluitar (perquè baixar del ruc no és tan fàcil com enganyar-se), per a incorporar alguna millora en una ocasió semblant.