La por que duem encastada

Quan tinc por, concretament, què és el que temo? En el fons, el que més por em fa és que em vegin tal com sóc realment... i que no els agradi. Un cop en aquest punt, només tinc dues opcions: decantar-me per la transparència més lliure o per la disfressa més absoluta.

El gregarisme de la societat ens fa témer la solitud. Però buscar l'aprovació dels altres per a sentir-se segur i bé és equivocar-se de mig a mig, perquè el que realment em convé és l'esforç d'integrar-ho tot: aspiracions, conviccions, pensament, sentiments, accions... i aquest treball és bàsicament personal. ¿Com podria aspirar a la unió amb els altres (alguns dels altres), si per dins no estic ni unida amb mi mateixa?

Potser el que em cal en primer lloc és entrar endins, anar més a fons, allunyar-me decididament de la superficialitat. Des de ben endins puc gaudir de la meva pròpia amistat i companyia (fonament necessari per a totes les altres relacions autèntiques) i de la veritable companyia i amistat amb molts altres. Aquesta amistat meva és, si fa no fa, una gran complicitat de totes les meves facetes apuntant sempre al creixement i a la plenitud.

Quina llàstima que tantes persones visquin encara en estat de recriminació constant, barallades amb si mateixes! Tiren pedres a la pròpia teulada en lloc d'anar a favor seu. Si un mateix no és el millor amic, sinó un enemic, alguna cosa grossa passa...