Aprendre a confiar

Saber confiar deu ser gairebé sinònim de saber viure. Hi ha massa gent que no acaba de saber viure del tot perquè no ha acabat d'aprendre a confiar. I quan dic això no elogio pas una candidesa acrítica i babaua, sinó que subratllo que controlar és una il·lusió.

Conec algunes persones controladores, i els estic molt agraïda, perquè m'ensenyen que intentar controlar-ho tot no serveix de res; bé, sí: serveix per a augmentar gratuïtament la pròpia tensió i ansietat, mentre la vida fa el seu fet, i sembla ben bé com si em fes pam i pipa. És a dir, que no val pas la pena d'anar per aquest camí. Ens cal aprendre a respirar a fons i confiar. Simplement confiar. 

Per què ens ha de costar tant confiar? Sospito que la confiança va associada a molts altres valors: el reconeixement dels propis límits, diguem-ne humilitat o realisme, tant se val; la capacitat d'admiració d'allò que jo no tinc i l'altre sí, o simplement que té la vida; la senzillesa en la percepció de la realitat i també com a actitud permanent. En la mirada de les persones controladores que conec, hi llegeixo por, una por tremenda que les du a controlar, sempre a l'aguait de qualsevol cosa imprevista... Quin estrès més gran! 

Aprendre a confiar comporta també distingir en quins altres concrets puc dipositar la meva confiança i en quin grau. I de quins altres més val que passi de llarg després d'una salutació tan versallesca com vulgueu. No és qüestió de judici. És qüestió d'experiència, de nas i també, i molt, d'autoconeixement.