L'altra cara de la moneda

En el cas de l'agraïment, l'altra cara de la moneda és ni més ni menys que l'exigència i la queixa, dos mals camins que no duen enlloc. Bé, sí, porten a l'enduriment i a l'engany de creure que tota acció de relleu en la vida prové d'un mateix.

Quan trobo algú que pensa així (encara que ho dissimuli se li nota d'una hora lluny, com si portés un llum groc giratori com els escombriaires), em venen ganes de preguntar-li si va patir gaire parint-se a si mateix, o bé com s'ho farà per a enterrar-se o incinerar-se un cop mort... La veritat és que tanco la boca ben fort i me'n penedeixo de seguida, però confesso que l'impuls hi és.

A vegades he sentit dir a algú que una determinada persona li havia destrossat la vida. No soc ningú per a negar el poder malèfic d'aquesta determinada persona ni per a donar-ne fe, però sí que us puc ben assegurar que aquestes dues actituds (tant la queixa com l'exigència) sí que poden destrossar la vida de qualsevol.

La veritat és que semblen més innòcues del que són i, sota una perillosa aparença de normalitat, fan més mal que una pedregada seca: maten la senzillesa, enfosqueixen el sentit comú, ensorren la pau del cor, ofusquen la raó, paralitzen els bon sentiments, fan naufragar la felicitat de les petites coses... Per què continuar? Tots plegats farem bé de guardar-nos-en.