Aprendre a ser resistents

 

Al llarg de la vida sovint trobem pegues i dificultats;

ben poques vegades ens vindran ben de cara, les circumstàncies;

i el qui esperi que li ho portin tot ben preparat en una safata,

que busqui un bon seient per no cansar-se d'esperar.

Si volem tirar endavant hem d'aprendre a ser resistents, a fer-nos-en cada dia una mica més, en un treball personal silenciós i continuat. Al llarg dels anys ens en poden passar —i de fet ens en passen— de tots colors, però l'experiència i la convicció ens diuen que no ens hem de rendir mai. Miquel Martí i Pol, gran poeta i gran persona, té un vers molt categòric i contundent que fa blanc: "L'única mort és desertar". O rendir-se, que ve a ser el mateix.

En una societat com la nostra, amb un percentatge molt elevat de gent tova, delicada, neula i acovardida, que no aguanta pas gaire, hem de tornar a reivindicar l'anomenada cultura de l'esforç i la constància, i de les conviccions personals ben decidides que li fan de fonament. Si no anem per aquí, no arribem pas enlloc. Actualment, amb la situació tan complexa que vivim, que ha portat moltes famílies a la precarietat econòmica i social més absoluta, no s'hi val a queixar-se com una fleuma qualsevol del toc de queda nocturn que ens impedeix anar a ballar en una sala de festes, per exemple. Una mica d'objectivitat, si us plau! 

Un contrast entre mil de possibles: la meva besàvia, que era filla d'Esparreguera, com totes les seves veïnes anava a rentar al riu Llobregat i, a l'hivern, primer havia de foradar la gruixuda capa de gel a cops de picador... Tingueu present que aleshores no es feien servir guants de goma i tota la població lluïa uns penellons descomunals i empipadors com poques coses. Doncs bé, la meva besàvia era la dona més alegre i animosa d'aquest món, tothora riallera, jovial i divertida. No us fa pensar, això?