23. Cultivar l'acceptació

L'opinió d'aquell qui es pensa

que tothora la vida li demanarà el vistiplau

abans de presentar-li qualsevol novetat

és una fal·làcia. 

Les coses no funcionen així.

Hi ha només una porta que ens pugui dur a trobar el sentit de la vida: l'acceptació positiva de tot el que ens ha passat, de la nostra situació concreta a cada moment i de tot el que anirà venint. L'acceptació no és pas una actitud que s'aconsegueixi en un tancar i obrir d'ulls, per decisió de la voluntat —i encara menys l'acceptació positiva—, sinó que es va treballant llargament com una visió nova que es descobreix pas a pas i que es va imposant pel seu propi pes.

No tothom transita per aquest camí a la mateixa velocitat. Els més picaplets s'encallen temps i temps en qüestions pretesament teòriques, molt abans de traspassar la porta: «per què m'ha de passar això tan injust a mi, que precisament... bla, bla, bla...», i embolica que fa fort. Els que són més conscients de les pròpies limitacions, en canvi, són dels més ràpids; potser perquè estan més ben situats en la realitat: això és la terra; no el cel. També s'hi entretenen molt tots els estirats, bufats, creguts, fatxendes i altres bufanúvols que es pensen que són qui sap què.

D'acord amb tot això que he dit, cultivar i treballar l'acceptació passa pel realisme, per la modèstia, pel convenciment que no té cap mena de sentit estar barallats amb la realitat, ni respecte al que va succeir en el passat, ni al que configura el present, ni al que pugui passar temps a venir, o estar en un desacord permanent amb la vida, intentant donar lliçons del que hauria o no hauria de passar —matèria de la qual no tenim ni la més remota idea—, mentre desatenem la nostra pròpia tasca: acollir i viure positivament tots els fets o situacions que la vida ens presenta com el que són, una oportunitat per a aprendre i créixer.