21. Cultivar la compassió

En l'era digital, en què hi ha tants recursos per a tot,

ens assetja el perill real de la deshumanització.

Si ens deixem menjar per la indiferència,

acabarem sent uns monstres.

Arribat el cas, si deixàvem de ser persones —en el sentit més profund de la paraula—, de què ens servirien els màsters acumulats, els brillants currículums, els armaris atapeïts de coses i els estalvis ben guardats? No ens servirien de res.

La reflexió més lleu que puguem fer sobre aquesta qüestió ens fa veure ben clarament que hem d'evitar peti qui peti d'iniciar el camí de la deshumanització, un camí nefast que desemboca sense remei en la monstruositat: quan deixo de ser humà és que m'estic convertint en un monstre. Una cosa és important de recordar: la deshumanització no solament pot ser fruit de la misèria, sinó també ho pot ser —i ho és molt sovint— de l'opulència, encara que a alguns no els càpiga al cap. Quan veig un raspallet de les dents gairebé com un article de luxe, és que la misèria no em deixa arribar a ser persona; quan jo tinc tot el que desitjo i no faig res pels qui no tenen el que és imprescindible, ¿no he perdut ja el meu caire humà? Sens dubte, a poc a poc m'he anat deshumanitzant i m'he anat convertint en un monstre gèlid d'indiferència.

Què puc fer si veig que m'estic esgarriant per camins d'egoisme i d'indiferència? Sense cap mena de dubte, cultivar la compassió, deixar-me «tocar» per la necessitat de l'altre, tornar al caliu de la simpatia, de la benvolença, que anirà desglaçant progressivament el meu cor congelat i eixarreït. I fer-ho amb fets concrets: una trucada amable, una estona de companyia a algú que se sent sol, un simple detall en un moment delicat, una col·laboració solidària..., ja que les bones intencions han de prendre forma, s'han de concretar. Si no, es desfan com el fum i queden en no res.