37. Cultivar la tendresa

En un món massa fred, sec i deshumanitzat en molts àmbits,

amb gruixudes barreres d'indiferència,

necessitem cultivar la tendresa,

i repartir-la arreu generosament.

En la composició de la tendresa hi trobem moltes més coses que sentiment i afecte: hi ha coneixement, comprensió, valoració, suport, afirmació de la persona, implicació i compromís amb qui tractem amb delicadesa... Volem que aquella persona estigui bé i se senti estimada sincerament per nosaltres. Si en el nostre tracte hi faltés la sinceritat o bé hi faltessin tots aquests valors que la componen, la tendresa seria només teatre de mala mena o bé expressió inequívoca de blederia.

La tendresa és el llenguatge dels enamorats, tot i que també hi ha parelles que pujarien al podi en un concurs de maneres bròfegues. Si som persones sanes i decents, acostumem a tractar amb tendresa els vellets i les criatures. Però, sobretot les persones que porten una càrrega feixuga, de malaltia, de soledat no volguda o d'incomprensions, que de tot hi ha per aquests mons de Déu.

Com podem cultivar la tendresa? Segurament un dels primers passos serà netejar la mirada, fer-la més penetrant, més empàtica i oberta, sense judicis; després ens caldrà treballar alhora la sinceritat i l'afecte. No es tracta de buscar la millor manera d'omplir-nos el cor d'afecte, de dolcesa, de melositat apresa, sinó de deixar sortir tota la que hi tenim: desencarcarar-nos i desinhibir-nos una mica per a expressar sincerament i sense vergonya la nostra estima, perquè l'altre se senti veritablement acceptat, valorat i estimat. Precisament, com és que associem gairebé sempre la sinceritat amb cantar les quaranta? ¿No deu ser perquè la fem servir massa poc per a subratllar les coses bones que de bo de bo tenen els altres?