Donar-se permís

Quantes vegades les coses no ens funcionen

perquè no ens les permetem nosaltres mateixos

o, millor dit, «nosaltres mateixes». 

Ho subratllo perquè és un mal costum tradicionalment femení.

Alguna vegada sí que hi ha algun condicionament extern que em lliga i m'impedeix fer el que em sembla convenient —fixeu-vos que no dic «el que em dona la gana», perquè no es tracta pas d'això—, però hem de reconèixer que molt sovint l'impediment no és extern ni objectiu: soc jo mateixa que no em dono permís per a fer allò que em convindria tant. Per què? Bona pregunta per a la cadira de pensar de cadascú!

Sens dubte cadascú sabrà trobar la seva resposta sense enganyar-se, és a dir, jugant net amb un mateix, que és la millor garantia de saber jugar net amb tothom... Però l'experiència ens demostra que no és bufar i fer ampolles; al contrari: quants mecanismes inconscients distorsionen les nostres percepcions i invisibilitzen completament les nostres necessitats més reals i legítimes! Sovint fem com el qui serveix a taula i omple el plat de tots, però deixa buit el seu. A aquest «qui» li cal aprendre que un no és ni més ni menys que els altres.

I ara un exemple entranyable: els meus pares tenien molta amistat amb un matrimoni; ell tenia un problema als ossos; de ben jove ja coixejava, després va anar amb bastó, amb crosses, amb cadira de rodes i quan jo el vaig conèixer feia anys que estava al llit. Era un home cultíssim, educat, i la conversa amb ell era una delícia. A la seva dona, que l'acompanyava d'una manera admirable, li agradava molt fer teatre: era la seva passió i no solament s'hi esbravava sinó que hi trobava forces per a donar més vida al seu marit. Ell gaudia de l'afició d'ella, i ella es donava permís per a aquesta expansió. Tant de bo tots sabéssim fer com ells!