Donar-se importància

No cal pas donar-se importància, perquè tots ho som, d'importants:

tenim una vida que ens ha estat regalada;

amb molts dons i capacitats per a oferir als altres;

som capaços de reflexionar, de créixer, d'aprendre dels errors...,

podem ser amics de tota persona i estimar...

Aquesta és la veritable importància de la vida.

Molts n'hi ha que no deixen passar cap ocasió per a donar-se ni que sigui una mica d'importància. Hi ha qui ho fa dedicant molta atenció al seu aspecte —vestit, pentinat i un llarg reguitzell de complements, retocs i altres galindaines—; hi ha qui ho fa exhibint un pressupost de futbolista sense ètica; hi ha qui ho fa magnificant les activitats que fa; fins i tot alguns es donen importància amb les malalties que pateixen, com si els seus tropells els donessin més valor...

Ben mirat, aquests comportaments fan riure perquè més aviat són propis de criatures petites, que no saben ben bé què es pesquen. Quan som grans ja tenim edat d'haver descobert que la veritable importància d'una persona no li ve de res de fora (diners, posició social, tren de vida, bellesa, poder...), sinó del fet d'existir, i hi podríem afegir: d'existir bé.

En comptes de donar-nos importància, potser que procurem descobrir que som molt importants, i que ho som gratuïtament, de franc, sense cap mereixement previ de part nostra. Si ens sabem meravellar d'aquesta realitat nostra —som fruit d'un acte d'amor i tot ho hem rebut—, podrem deixar aprimar tranquil·lament el nostre ego i gaudir de les nostres magnífiques possibilitats fent de cada dia una senzilla donació, generosa i afable. Per què intentar donar-nos importància, si ja sabem que en tenim?