3. Cultivar la bona fe 

No es tracta de ser el que en diem «un bona fe»,

com si la bondat, més o menys,

formés part de la beneiteria,

sinó de mantenir sempre la bona fe,

cosa que és bastant diferent.

El món s'aguanta per totes les persones que cultiven de debò la bona fe, que els diccionaris defineixen com a bona intenció o rectitud d'intenció. Totes aquestes persones poden mantenir la bona fe en tota ocasió, favorable o desfavorable, gràcies al fet de cultivar-la sense cansar-se'n.

Jo ho descric senzillament tal com ho entenc, ho veig i ho sento dintre meu. Les persones tenim només tres àmbits des d'on podem actuar: la bona fe, la mala fe i una mena de terreny desfet i inestable —l'estupidesa— que, desenganyem-nos, acaba esllavissant-se fatalment cap a l'àmbit de la mala fe. Claudicar en l'àmbit de la bona fe vol dir entrar inexorablement en molt mal lloc: el de la mala fe, o bé en el de l'estupidesa, que, a més de no ser gens recomanable, acaba també desembocant-hi.

La mala fe, que es concreta en una àmplia gamma de despropòsits —els interessos, les segones intencions, la voracitat, el convenciment que el fi justifica els mitjans, etc.— fa malbé la convivència i ho ensorra tot. Ser-ne conscient segurament és el primer pas per a no establir-s'hi. Des de la consciència, un va descobrint milers de petits passos a fer per a anar cultivant la bona fe, bàsicament en dues direccions: cap enfora, aprenent dels altres, i cap endintre, estant molt atent a les pròpies motivacions.