Mentir invalida

Popularment afirmem que al qui menteix li cauen les dents, una manera d'expressar que dir mentides no fa res més que rebaixar la persona que les diu. I aquest procés de rebaixar pot arribar fins a invalidar del tot el mentider.

La nostra pròpia experiència ens ho confirma amb rotunditat: quan un m'ha enganyat una vegada ja no me'l puc tornar a escoltar amb tota la confiança del món. Més aviat, quan se m'acosta de nou, no puc evitar posar-me a l'aguait, en estat d'alerta.

Hi ha moltes maneres de mentir: dir mitges veritats, generalitzar sense miraments, fer córrer notícies sense contrastar-les... Una dita prou coneguda afirma: "Si vols mentir, digues el que sents a dir". Estiguem alerta per no fer com una bona colla de bones persones que conec, que a poc a poc han anat perdent la rectitud en aquesta matèria. De tant parlar a la lleugera han acabat perdent la consciència de faltar a la veritat. Això, que és bastant gruixut, és també una llàstima.

I encara hi ha unes altres maneres de mentir no tan descarades, però més subtils i segurament més perilloses, perquè toquen les actituds més fondes, més vitals: ocupar-se més de semblar que de ser realment, instal·lar-se en la dissimulació, la indefinició sistemàtica, especialitzar-se tant a "nedar i guardar la roba"... que un pot acabar fàcilment perdent bous i esquelles, és a dir, perdent la roba i ofegant-se ell mateix en l'engany més lamentable.