L'opulència 
també deshumanitza

Que la misèria deshumanitza es veu ben clar. És tan evident que no cal gastar gaires paraules explicant-ho. Si a algú li queda el més petit dubte, el pot desfer fàcilment provant-ho. Sí, vivint com si estigués a la misèria. A veure quantes hores aguanta...

La misèria no permet viure amb dignitat; coses com ara un raspall de dents són una mena de luxe per a molta gent que ha d'ocupar tot el dia procurant omplir-se la panxa (la pròpia i la dels seus). Per això podem afirmar amb tota veritat que la misèria deshumanitza, perquè ens impedeix ser i sentir-nos persones, viure com a persones. Això em sembla que tots ho veiem clar.

El que no veiem tan clar és el que afirma el títol. Potser us preguntareu seriosament si estic boja, però jo n'estic ben convençuda: a l'altre extrem de la misèria, l'opulència també ens dificulta ser persones, fent disminuir la nostra humanitat. "El fart no coneix el dejú", diu sàviament la dita, indicant com allò que acumulem ens allunya dels menys "afortunats". I això no és deshumanització? 

Els béns de consum acostumen a pujar al cap, com un vi de molt grau, i formen una teranyina, espessa i consistent, que ens pot arribar a ofegar. Aquesta teranyina no es veu, però la notem perquè ens va apartant cada cop més de la realitat: quan compro sense haver de menester res, quan només m'esforço pel que em dona beneficis, quan ja no soc capaç de valorar la poesia de la vida, la bellesa d'una flor o els colors encesos d'un cel de posta... I això no és deshumanització?