Observar per créixer 

És una gran eina, l'observació.

Sempre, però sobretot quan es tracta

de créixer com a persona.

Si som observadors,

la vida de tots es converteix en un autèntic manual 

que ens estalvia marrades i ens dona pistes

molt valuoses per a tirar endavant.

Sobretot quan les coses no són fàcils, els qui se'n surten més bé són els qui saben observar; els qui a més de mirar hi veuen. Els qui són capaços d'observar com obren els altres davant d'una situació semblant a la que viuen ells, no per jutjar-los o criticar-los, ni per tafaneria, sinó per aprendre de les seves actituds, descobreixen un munt de recursos que no se'ls haurien acudit mai.

La llàstima és que moltes vegades no sabem observar  gaire. Diguem que estem desentrenats, perquè sovint ens removem massa, volem fer massa coses alhora, vivim de l'epidermis enfora i no sabem aturar-nos i recollir-nos. Això és agitar-se, i vet aquí que agitar-se i observar són dues accions oposades i incompatibles: si m'agito no puc observar, perquè no tinc prou concentració per a fer-ho.

També ens pot passar que no sapiguem mirar els altres prou netament: quan hi veiem alguna cosa bona de debò, sempre hi ha qui cau en la temptació d'envejar-los. Per què? Vés a saber... Se m'acut de pensar que per a envejar no cal moure un dit i per a copiar una bona actitud sí. Però si volem créixer no tenim més remei que treure'ns la son de les orelles i aplicar-nos-hi, que vol dir intentar-ho una vegada i una altra, sense escatimar-hi esforços.