No surrender

Aprendre a viure comporta també aprendre a no rendir-se com a actitud de fons, sense ni un bri de teatralitat: actuar per convicció, no solament quan són bastants els que em miren i m'aplaudeixen, sinó també quan no em veu ningú...

Amb això de no rendir-se no em refereixo pas a una certa tossuderia temperamental, ni encara menys a una actitud bloquejada. De cap manera. És més aviat l'actitud natural que correspon al fet de saber que les dificultats formen part de la vida, i a acceptar-ho, que és un pas més.

En tots els àmbits de la vida, davant la malaltia o la limitació que un dia o altre fan acte de presència..., en qualsevol situació de dificultat, de pressió o de desgast, seria bo que no ens rendíssim. M'atreveixo a dir que aquesta actitud de no rendir-se és el que mostra més el valor de la persona.

Miquel Martí Pol, el poeta de Roda, que patia una malaltia greu i invalidant, va tenir la valentia d'afirmar en els seus poemes, segons el meu parer amb tota la raó del món: "L'única mort és desertar". I desertar és una de les mil formes de rendir-se.