Dèficits del nostre temps, 1

El silenci

 

Hi ha una minoria conscient que busca el silenci i l'estima,

però el comú de la gent no.

El silenci de la natura els aclapara, el silenci al seu voltant els angoixa,

i busquen omplir-lo de qualsevol cosa: xerrameca, música, soroll...

El silenci és la porta de la interioritat, per això em dol veure molta gent que no el busca, sinó que més aviat en fuig com de la pesta. Fugir del silenci vol dir fugir de si mateix. I fugir d'un mateix és terrible, perquè és «deshabitar-se» i deixar-se reduït a la sola carcassa de la pròpia aparença que va pel món com si fos jo sense ser-ho ben bé. Mentrestant, la meva interioritat, que és el que realment em fa persona, on para?

Si estem escindits i esquinçats en dues parts —per una banda la meva carcassa i, per l'altra, la meva interioritat, que vés a saber on para— ¿com podrem trobar-nos realment amb els altres, escoltar-los, comunicar-los pensaments i sentiments, treballar les actituds dintre nostre i mantenir el tresor de la consciència de ser una persona única, d'estar dintre d'un mateix?

Cal buscar camins per a familiaritzar-se amb el silenci —cadascú els que li vagin més bé—; tot per a retrobar-se i reintegrar-se en la unitat d'un mateix, cosa essencial en l'existència. Sospito que tots els camins que podem explorar passen per tastar el silenci, per transitar-hi una mica cada dia. Callar i escoltar; callar i mirar; callar i percebre que visc, que soc, que cada «altre» viu i és, encara que no ho sàpiga. Llàstima que no ho ho sàpiga encara...!