7. Cultivar la bonhomia

Hi ha gent que pensa que la bonhomia

—que el diccionari defineix com a «simplicitat amable»—,

és una actitud anodina, sense gaire valor.

Jo no hi estic d'acord. Per a mi la bonhomia no té res d'anodí. Al contrari, és una actitud important, fins i tot molt important; per això la proposo per a cultivar-la. Penso, encara que no exclusivament, en la convivència. Que n'és de diferent tractar amb una persona bonhomiosa i tractar amb una de rasposa i complicada...! No cal agafar-se les coses pel cantó que crema, però no per acomodació, per no complicar-se l'existència, sinó perquè tot plegat és molt més harmònic del que diuen.

També és una actitud sana per a un mateix, la bonhomia: no talla com un sílex, no esgarrinxa com una argelaga, no crema com una paella sortint del foc... És balsàmica, poc espectacular, conviu perfectament amb la reflexió i la consciència. Ens situa en la pròpia realitat i, des d'aquí, ens permet obrir-nos a qualsevol cosa bona.

I, a més, fixeu-vos que aquesta simplicitat amable va creixent dins nostre d'una manera natural. En general, la bonhomia és una actitud de maduresa, feta de senzillesa, d'harmonia, de comprensió i de calidesa. Ens ajuda a viure amb profunditat, a descobrir punts de vista diferents, a fer-nos càrrec de tots —també de mi—, fins al perdó, si cal. Aquesta simplicitat amable no és cap simplificació; és més aviat una destil·lació: veus amb relleu les coses realment importants de la vida, i la resta, és a dir, la faramalla, es va esfumant fins a desaparèixer, perquè realment no té cap mena d'importància.