Les relacions desinteressades

De relacions n'hi ha bàsicament de dues menes:

de constructives i de destructives.

Un ingredient molt important

que les fa entrar gairebé automàticament en el primer apartat

és sens dubte el desinterès.

En la nostra societat abunden els interessats, que no mouen un sol dit si no és per un benefici —propi, és clar—, que pel benefici d'un altre pensen que no val la pena de posar-s'hi. Dins d'aquesta trepa també hi podem comptar els garrepes, que sempre tenen por de perdre-hi si fan un petit esforç en favor d'un altre, i tota mena d'egocèntrics. I tots ells s'equivoquen lamentablement: volen guanyar i no se'n surten, perquè en la vida moltes coses funcionen al revés. Són allò que anomenem paradoxes.

En les relacions ho palpem sense cap mena de dubte: una relació desinteressada, en què no hi ha cap mena de desig d'aprofitar-se de l'altre, sinó d'anar bé tots plegats, és clarament constructiva, perquè és alliberadora, creativa, generadora de més vida i d'alegria. En canvi, si se m'acosten interessadament, sigui l'interès del caire que sigui, que malament que em sento: xuclada, espremuda, utilitzada...!

El problema és que no es pot passar de la nit al dia de ser interessat a ser generós i a desitjar amb ganes el bé de l'altre, que —no ho oblidem— inclou també el de tots i, doncs, el meu. Val la pena de pensar-hi una mica, perquè en això ens hi va la felicitat, ni més ni menys, i no és pas cosa de no res. Per això un dels treballs més profitosos que podem fer sempre és treballar les actituds.