13. Cultivar l'espiritualitat
Que n'és, d'important, mantenir la porta que du a dins sempre oberta! La interioritat és la «cambra» que més hauríem de freqüentar: un lloc de quietud, de sinceritat radical, on fa de bon estar. El meu pensament s'hi dibuixa amb facilitat, també les emocions que em vibren per dins i els sentiments, que sovint van encaixant com un trencaclosques, però que a vegades també em desconcerten. La interioritat, en un context de quietud i de soledat, ens diu moltes veritats sobre nosaltres mateixos: les pròpies incoherències s'hi destaquen clarament, com ombres xineses, la consciència d'un mateix s'hi va perfilant més i més.
No és, però, l'única «cambra» important, ni la que ho és més. Encara hi ha un altre «espai», que s'obre a l'infinit com una terrassa sobre un parc silenciós: l'espiritualitat.
És en aquesta dimensió on podem anar descobrint el sentit de tot plegat. No hi ha lloc per al càlcul ni per al control; sí que n'hi ha per a l'atenció i l'experiència, per a la indagació, el discerniment i les petites descobertes, per a l'admiració i l'agraïment. Cultivar l'espiritualitat és saber que no tot —ni el més important— és el que es veu i es pot amidar i pesar..., i no espantar-se davant d'allò que no sabem pas definir. Torno a la imatge que he fet servir abans: un espai que s'obre a l'infinit com una terrassa sobre un parc silenciós. Quan es fa fosc, si no hi ha núvols, hi endevino algunes estrelles, que em fan l'ullet des d'una distància còsmica que no em puc ni imaginar; sento el cant repetitiu d'uns grills que no veig; m'arriba tot l'encant enigmàtic de la nit... Cultivar l'espiritualitat és sortir a aquesta mena de terrassa, mirar, escoltar, pensar, acceptar-se petit i limitat, fer-se preguntes, buscar-hi respostes, generalment provisionals, i callar. I així anar avançant a poc a poc.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada