17. Cultivar la generositat

Quan oblidem com és de generosa la natura,

col·laborem a crear el monstre 

d'una societat garrepa i egoista. Quin disbarat!

Ens hem allunyat massa de la natura, nosaltres que en formem part! Per aquest camí, qualsevol absurditat és possible fins a perdre del tot el senderi. A partir d'aquí, la persona conscientment generosa pot ser mirada com un extraterrestre vingut de l'espai, un heroi de pel·lícula o un guillat sense diagnòstic ni remei, segons les deficiències de qui el miri. I no; és una persona sana i normal.

Mirem la natura, si us plau: el rierol prové de la generositat de la deu, anònima o coneguda, que brolla molt més amunt; totes les plantes floreixen i granen, i de cada grana en pot sortir —oh prodigi!— una planta igual; qualsevol feristela ha nascut de dues feristeles de la mateixa espècie; la pluja i el sol donen generosament la humitat i l'escalfor que fan possible la vida per a tots... De la mateixa manera, tots els homes i dones —que som éssers naturals— som essencialment generosos i només som feliços donant amb esplendidesa el millor de nosaltres mateixos.

Cultivar la generositat és primer de tot comprendre bé que és connatural a la persona i que quan som generosos no hi perdem pas, sinó que hi guanyem, perquè donar i donar-se és el que ens realitza com a persones. En segon lloc, serà trobar la pròpia versió personal d'allò tan popular que diu que hem de fer els humans: tenir un fill, plantar un arbre i escriure un llibre. Perquè, naturalment, hi ha moltes maneres de donar vida, de començar alguna cosa valuosa i interessant, de comunicar conviccions i experiències... Tant de bo tots els humans sentim alguna vegada la font de vida que tenim a dins, que no es cansa de rajar com una invitació constant a compartir-la! Aquell dia s'haurà acabat la garreperia.