Pensar en l'altre? Oblidar-lo?

Hi ha ocasions per a tot: per a pensar en els altres i també per a oblidar-los. La gràcia és fer cada cosa al moment adequat, segons les necessitats reals dels altres.

Quin sentit té estar pendent del veí, de què fa, de com va vestit, de si surt i amb qui...? No seria millor oblidar-lo? Que poc encertat que és voler ajudar el qui no em necessita... Fàcilment li seré una nosa, o un tap, una crossa que li impedirà caminar lliurement. Per què ho faig, doncs? A vegades perquè pensar en l'altre m'estalvia entrar dins meu, sentir les meves necessitats i procurar cobrir-les.

Tots coneixem persones obsessionades amb l'atenció als altres, amb bona fe i la millor voluntat, no ho nego, quan el que els convindria primer de tot és plantejar-se seriosament el seu projecte personal: què vull fer de la meva vida, en quina direcció trio fer-la avançar, què em caldria treballar per a viure amb més sentit...

A l'extrem oposat hi ha la indiferència davant les necessitats dels altres, quan caldria implicar-s'hi. Un exemple molt clar és actualment la conducta de molts amb la gent gran. Necessiten caliu, companyia, esbargiment..., i reben fredor, soledat, monotonia. Per què els oblidem, quan n'hauríem d'estar pendents?

Vet aquí un bon tema per a la cadira de pensar.