Em sembla que amb l'exigència passa una mica com amb la sal en qualsevol plat. No pot pas ser l'ingredient únic: no es podria menjar, allò! Però si no n'hi ha gens es nota molt i, sigui el plat que sigui, no és tan gustós.
Antigament es tendia a fer de l'exigència l'ingredient únic. Avui ja no, sortosament, però ara, a l'extrem oposat, l'ingredient únic s'ha anat retirant de tots els plats fins a gairebé desaparèixer del mapa. Què ha passat? Simplement, no es porta.
Sense una certa exigència és com si tinguéssim els músculs atrofiats. Perdem tonicitat, consistència, i ens tornem fofos. I es nota. I tant si es nota. Es nota en totes les esferes: l'estudi, la feina, la convivència, qualsevol voluntariat que requereixi un cert compromís, l'amistat o el simple tracte entre les persones. Es nota, sobretot, en el món de l'educació. Amb una sola excepció, que també fa pensar: els entrenadors de futbol de les activitats de lleure es pot dir que són gairebé els únics que mobilitzen infants i jovenets, amb un bona dosi d'exigència. I amb quins resultats? Uns resultats espaterrants: la quitxalla es treu la son de les orelles i segueix amb deler tot allò que se li recomana (puntualitat, entrenament, exercici...).
No us fa pensar, això? A mi sí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada