I altres que són de segon. De primer curs seria estimar, ajudar, cosa bona entre les bones, essencial, necessària, imprescindible. I de segon curs seria deixar-se estimar o ajudar..., una cosa igualment bona, necessària, essencial, però més difícil de fer.
Això del primer i el segon curs és una manera de dir que hi ha coses més fàcils, que és lògic que aprenguem primer, i altres que no ho són tant, de fàcils, perquè només les podem fer quan tenim més maduresa, un ego més primet i desinflat, una bona dosi de realisme, d'humilitat i de paciència.
Mentre ajudo, em basquejo, estimo generosament, suo pel bé d'algú altre, encara puc sentir-me valuós, important, protagonista al capdavall, i el meu ego pot estar infladet, satisfet, llustrós i tot. Però quan és un altre el qui m'ajuda, tot això cau com les fulles seques a la tardor. L'autocomplaença ja no m'hi cap, ni la presumpció, sigui de la mena que sigui. És com si l'estança s'hagués encongit i l'ego ja no m'hi entrés ni embotint-lo: tot l'espai l'ocupa la realitat.
Mentre ajudo, em basquejo, estimo generosament, suo pel bé d'algú altre, encara puc sentir-me valuós, important, protagonista al capdavall, i el meu ego pot estar infladet, satisfet, llustrós i tot. Però quan és un altre el qui m'ajuda, tot això cau com les fulles seques a la tardor. L'autocomplaença ja no m'hi cap, ni la presumpció, sigui de la mena que sigui. És com si l'estança s'hagués encongit i l'ego ja no m'hi entrés ni embotint-lo: tot l'espai l'ocupa la realitat.
Estar malalt, fer-se gran, tenir dificultats és penós, no dic pas que no; però és una ocasió magnífica per a conèixer millor la meva naturalesa, la meva persona, amb tot el conglomerat de pensaments i sentiments, i per a desinflar una mica l'ego, ben bé com si li traguéssim el tap.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada