Del vi, el temps en fa vi ranci
o vinagre

Per tant, no tot ho devem només al temps passat. Els anys viscuts poden haver estat ben viscuts o no gaire ben aprofitats. L'experiència ens ensenya que no sempre la persona amb més anys és la que té més saviesa.

El pare d'una amiga meva, un octogenari amb tot el seny, s'afarta com un lladre de tot allò que no li convé, sembla que només visqui per espaterrar els coneguts, es queixa de tot com un rondinaire professional i no hi ha manera que accepti amb un sa realisme que la suma d'anys comporta, naturalment, una bona colla de limitacions. Estar a prop seu és una autèntica penitència. Aquest bon senyor no està al segon curs, ni tan sols al primer: està a P3! Tots els anys viscuts no li han servit més que per a avinagrar-se, i de quina manera.

És el rei de les queixes i les lamentacions, però no de l'agraïment, el somriure i el bon humor. Ni del sa realisme que porta a la veritable saviesa. De què li ha servit viure més de vuitanta anys? De ben poc, perquè s'ha convertit en una mena de vinagre piquent per a tots els que té al voltant. 

D'ençà que naixem, ja ho sabem que, si no ens morim, ens farem grans i tindrem limitacions: l'un en la mobilitat, l'altre en la vista o en l'oïda, l'altre en la memòria... Ja ho sabem que és penós, però, si som raonables, haurem de reconèixer que prenent-ho amb paciència, les limitacions ens ensenyaran moltes coses: que no ho puc tenir pas sempre tot; que segurament hi ha moltes coses que no havia valorat mai i que tenen molt més valor que no em pensava; a sentir i expressar un agraïment sincer; potser també a no fer tants escarafalls d'allò que han experimentat totes les generacions d'ençà que el món és món...

Si volem arribar a grans madurs i gustosos com un glopet de vi ranci, no badem. Les dificultats que cada dia ens presenta són els diminuts esglaons que ens duran fins a l'autèntica saviesa de la vida. Tot és una oportunitat, que cal no desaprofitar.