Criticar? No, gràcies!

Tot i que sigui molt divertit —aquest és el mal—

criticar no aporta res de valor: 

el criticat queda com un drap brut

i el que critica, encara que no se n'adoni, queda pitjor.

La veritat és que arribar a aquesta senzilla conclusió no costa pas gaire. Només cal que tinguem la sort de ser nosaltres mateixos els criticats. Que malament que em sento, generalment, quan algú em critica amb aires doctorals...! I sobretot m'hi sento quan aquell de qui troben tantes coses a dir —en aquest cas jo— no s'assembla gens a la realitat. Voldria trobar una eloqüència clara i contundent per cridar ben fort: «Jo no soc així!», però no em surt ni un fil de veu. D'altra banda, tant se val, perquè en qualsevol judici ja no hi ha capacitat d'escoltar.

Per això dic que ser criticat és una sort: així m'adono de seguida que no val la pena d'anar per aquest camí. Tota crítica, si no és constructiva, no aporta res de bo, perquè parteix d'un judici i, qui soc jo per a jutjar ningú? Evidentment, no soc ningú. No conec mai prou la persona que pretenc criticar, no sé res de les seves motivacions ni dels seus condicionaments, no puc ni fer-me el càrrec de les seves raons...

Quan algú em critica m'adono també d'algunes altres accions igualment corrosives que van de bracet amb el fet de criticar: pretendre definir, condemnar i etiquetar, generalment per aquest ordre. M'explico. Primer: la pretensió de definir l'altre —sense conèixer a fons ni el que pensa, ni el que sent, ni el que voldria i podria fer— és vana i irracional. Si ningú no es pot definir ni a si mateix...! Segon: quan judiquem, fatalment acabem condemnant. I tercer: el pitjor de tot és que, finalment, etiquetem l'altre, com si, pel sol fet d'haver obrat en un moment d'una determinada manera ja hi hagués d'obrar sempre. És a dir, un bon grapat de despropòsits que ens fan tornar al títol amb tot convenciment.