Pessimisme? No, gràcies!

 Sobretot del pessimisme «argumentat»,

tossut i exercit deliberadament com una professió,

intento guardar-me'n de totes les maneres possibles.

Hi ha un pessimisme més aviat temperamental que, quan el coneixem, és fàcil de gestionar. És com un termòmetre que marca baix: observant les dades oficials, aviat sabràs quants graus has de sumar al que marca per a saber exactament quina temperatura fa. L'objectiu de tota persona sensata no és ser pessimista ni optimista, sinó procurar ser objectiva.

Però el pessimista bel·ligerant que mira de poder-te convèncer —sovint amb uns arguments bastant tronats— que «tot va malament» i, sobretot, que «no val la pena esforçar-se a fer res», perquè «no s'hi pot fer res de res», aquest trobo que no hi toca gens. Acostuma a exposar-te els seus arguments amb un cert aire socràtic, però per sota se li endevina molta mandra i una quantitat semblant de covardia. ¿Tanta argumentació per a justificar que no vol fer res? Ben escarxofat al sofà, ja ha trobat el que buscava; ja té la seva recompensa.

Si aspirem a alguna cosa més que a estar escarxofats, pensem que, tot i que les dificultats de la Terra no desapareixeran mai del tot, podem fer una infinitat de coses per millorar el món: en primer lloc, millorar jo com a persona en tots els aspectes; millorar el meu tracte amb els altres en gratuïtat, sent més afable i tenint més alegria, més comprensió i més respecte amb tothom... També podem aixecar-nos del sofà i, si tenim estones, dedicar-nos a col·laborar com a voluntaris en alguna bona causa —hi ha centenars de possibilitats— i, com a mínim, si no tenim temps disponible, podem rascar-nos la butxaca per la bona causa que ens agradi més, perquè ja us asseguro jo que podem triar i remenar. Què li sembla, senyor pessimista, ¿oi que, ben pensat, és poc exacte això que diu que «no hi ha res a fer»?

Bon any nou a tots!