Callar porta endintre

La xerrameca ens mata. Tant el bla-bla-bla banal de la boca, com el que se'ns instal·la a dins, ressò d'aquesta vèrbola insubstancial. I ens mata sense remei perquè ens reté a la superfície. Per això callar és sempre un bon exercici per a entrar a dins.

De fet es tracta d'un exercici a l'abast de qualsevol: intel·ligent o curt, ric o pobre, savi o illetrat, jove o vell, esportiu o escarxofat... És senzill de posar en pràctica, no cal donar explicacions a ningú i, a més a més, no necessita accessoris i ja no pot estar més bé de preu. Aporta molts beneficis: afina els sentits, afavoreix l'atenció i l'observació, estalvia una infinitat d'indis-crecions i relliscades, exercita el domini d'un mateix, permet redescobrir coses essencials a què no donàvem la importància que arriben a tenir, com ara respirar, sentir, percebre...

I no oblidem l'objectiu: anar endintre. Anar passant progressivament de la superficialitat a la profunditat, amb l'al·licient de trobar o retrobar paratges d'una gran bellesa que desconeixíem o que ja havíem oblidat. I anar construint el silenci interior, aquesta qualitat tan senzilla i alhora tan especial que fascina tanta gent quan en sent a parlar.

Aquest camí tan fascinant és al meu abast: només he de fer una cosa tan senzilla com callar.