Buscar culpables?

Si davant de qualsevol dificultat el que ens salta a dins és una necessitat imperiosa de buscar culpables, malament rai: això vol dir que no sabem encara encaixar la realitat. Encaixar el que ve, el que passa, el que hi ha al nostre voltant...

En els cercles en què ens movem, veiem contínuament que això de buscar culpables és una reacció habitual en moltes persones. I dins nostre també sentim més d'una vegada la temptació de fer-ho. És com si ens rebel·léssim inconscientment davant de tot allò que no ens agrada gens, encara que formi part de la realitat nostra.

En la relació amb els altres, aquesta reacció genera sovint, per una banda, un joc irracional de retrets, d'acusacions, de queixes, que deriven moltes vegades en penjaments de tota mena, dits o pensats (que és molt semblant), i en malfiança; i per l'altra, un reguitzell d'excuses, proves i justificacions que, si no fessin plorar, farien riure.

Quan sorgeix un conflicte, un contratemps, una dificultat que ens contraria, com és molt natural (no som pas de fusta!), el més savi seria acceptar-lo automàticament (al capdavall, aquell fet, per raspós que sigui, acaba d'irrompre realment en el nostre entorn), sense fer escarafalls, i tot seguit, en lloc de buscar culpables, per què no busco solucions? I si no n'hi ha, de solucions, segurament sí que hi haurà sortides, possibilitats, maneres més positives o beneficioses de viure allò que no em fa gaire gràcia que m'hagi tocat.

No cal pas que us asseguri que això no és cosa que s'aconsegueixi en un tancar i obrir d'ulls... Al contrari: provant de fer-ho així una vegada i una altra és com n'anem aprenent.