Indigneu-vos!

No perdre mai els papers

és una gran cosa vers la qual és bo tendir,

però també és ben legítim i necessari indignar-se

davant les persones responsables

que no fan allò a què s'han compromès.

Tinc una amiga apocada que s'esgarrifa només de pensar que en un acte públic es puguin sentir xiulets; a mi, en canvi, el que em faria esgarrifar és que es fes una mala aplicació dels xiulets, que es xiulés algú pel fet de ser lleig o vell, o de ser negre, o de ser una dona, o de ser coix... M'explico? Considero un molt bon símptoma que la gent s'indigni i mostri el seu rebuig davant una conducta que no toca: sigui un discurs inadequat (llarg, retòric, plastificat i repetitiu, quan ja fa més d'una hora i mitja que la gent escolta dreta); sigui la confusió d'algú que exhorta el poble a fer el que han de fer precisament ells, «els de dalt» (és a dir, entendre's); sigui el fet de sentir-se tractats com uns nens de P3 fent la festa de primavera...

Si els xiulets són ben aplicats —i ahir ho van ser—, benvinguts siguin. La disconformitat i la indignació no són pas la discòrdia, que cal evitar perquè no du enlloc. Massa temps feia que el poble estava desconcertat i sumit en un gran desànim, però estar desinflat i desanimat no és de cap manera una resposta vàlida davant els girs de 180 graus sense cap mena d'explicació, l'estupidesa, la suficiència, la ineptitud o el maquiavel·lisme de via estreta en els nostres governants.

Ja comença a ser hora d'alçar el cap, de resistir en el nostre àmbit a tot allò que trobem malament en «els de dalt», de dir les coses pel seu nom, d'indignar-nos legítimament i de convertir l'energia de la indignació en resistència al desànim i en força per a adreçar tot el que té tendència a torçar-se. Ja veieu que en aquest món hi ha de tot: l'actitud de la meva amiga apocada i la meva no s'assemblen de res. Que cadascú prengui l'opció que cregui més convenient i que hi sigui fidel.