El camí del pont porta...

fins al pont!

Normalment els indicadors de camins no s'equivoquen.

I, tot i que en els camins de la vida no n'hi hagi, d'indicadors,

el sentit comú més elemental ens fa veure on ens porta cada un.

La vida, normalment, desemboca allà on apunta: el qui viu caòticament se'n va directe al caos; el qui viu d'una manera materialista acaba perdent la poca humanitat que tenia; el qui cada dia fa el fatxenda i poca cosa més, al cap dels anys no recull gairebé res, per dir-ho matisadament; el qui és senzill i estima els seus amics sap mantenir-los al llarg dels anys; el qui perd el control cada dos per tres acaba descontrolat del tot; el qui viu com un ximple acaba víctima de la seva pròpia ximpleria...

Tothom recull el que sembra, perquè tot té les seves conseqüències. La dita ho diu d'una manera gràfica i molt original: "Les processons entren per allà on surten". L'experiència de cadascú ho pot corroborar amb múltiples exemples. El que és molt curiós és veure que més de dos i més de quatre no se n'adonen —com pot ser que no se n'adonin?— i pretenen arribar a gaudir de la llibertat interior i la pau de l'anacoreta fent vida de disbauxat. Però en aquesta estrambòtica pretensió qualsevol amb dos dits de front hi endevina una barreja de mandra, molt poc senderi i un sentit màgic d'allò més infantil.

Per a què serveix la cadira de pensar? Per a pensar, oi? Doncs això: farem bé de reflexionar què ens agradaria recollir amb la nostra manera de viure, per començar a cultivar-ho sense perdre temps. O bé on ens agradaria que arribés la nostra vida per a prendre el camí més adequat, no fos cas que volent arribar a Montcada enfiléssim el camí de Tortosa.