Demanar disculpes i disculpar

"Qui té boca s'equivoca i qui té nas es moca",

diu sàviament la dita popular.

Tots ens equivoquem, un moment o un altre;

per tant, demanar disculpes i disculpar

ha de ser una cosa natural, fluida, automàtica,

com ara una frontissa ben lubricada,

que no rasca ni grinyola mai.

Disculpar no hauria de ser un gest èpic, ampul·lós i teatral. És senzill i hauria de ser espontani. Perquè els altres, ves per on, són persones humanes imperfectes, fet i fet com jo. Per això, perquè ens equivoquem cada dos per tres, tot sovint ens cal disculpar i demanar que ens disculpin.

Demanar disculpes no és rendir-se, rebaixar-se, sinó ser realista i reconèixer que jo també soc una persona humana. Si em costa molt i molt, disculpar d'una manera espontània, sense resistències, o demanar que em disculpin, malament rai: algun òxid m'està rovellant les actituds.

Potser és que necessito una mica més de realisme, de senzillesa o de comprensió, o de totes tres coses alhora... Provant-ho ho veuré. Com que cap dels tres elements no pugen al cap ni fan mal, ja puc tirar llarg: jo notaré per dins la seva acció benèfica i els altres també, amb la millora de la convivència.