Resulta que n'hi ha

que no volen ser feliços...

Aquesta és la conclusió a què arribo veient 

les actituds que tenen algunes persones: 

rondinen, tot s'ho miren a través 

d'un filtre dramàtic si no catastròfic,

no paren de queixar-se i lamentar-se,

i d'un simple gra de sorra en fan una muntanya.

Per més esforços que feu no aconseguireu que canviïn els seus esquemes tan negatius per altres de més raonables; i posats a no aconseguir, tampoc no aconseguireu que us escoltin, o que escoltin a un altre, tant se val.

Pobres, se senten fatal perquè tot el que els passa a ells és terrible, horrorós; en canvi, el que pateixen els altres, fet i fet és no res. La imatge que tenen de la realitat, doncs, no s'assembla gens a la realitat tal com és.

Si són solters, només us parlaran de la seva soledat, mai de la seva llibertat i de la seva independència; si tenen muller o marit, us ompliran el cap amb els seus suposats defectes inaguantables, però no us diran ni piu del goig de sentir-se estimat i acompanyat. Com podria mai ningú arribar a ser feliç amb aquestes disposicions?