Tu ets important... i jo també

No és pas veritat que només tu siguis important, ni que només ho sigui jo; ho ets tu... i jo també. Ni l'agressivitat ni la submissió no són la millor via de creixement. El millor camí per a aprendre a viure bé és la conducta assertiva.





La persona més aviat agressiva pensa: "Només jo sóc important". La que és més aviat submisa, en canvi, pensa: "Jo no tinc cap importància". Ni l'una ni l'altra no tenen raó; són parcials. La persona madura i amb sentit comú té una visió més ajustada de la realitat: "Tant tu com jo som importants; per tant, parlem i escoltem-nos". Aquesta és la conducta assertiva.

La percepció desajustada de la realitat deforma tant el pensament, com l'expressió, com l'acció. Tan desajustada és la percepció de la persona orgullosa i agressiva ("Només jo sé de què va; tu calla que no saps res"), com la de la submisa ("Jo faré el que em diguis, perquè jo no sé res, no sóc ningú").

Darrere d'aquestes dues actituds que es van repetint al llarg del temps en tota la humanitat sota formes molt variades hi ha alguns problemes: darrere l'agressivitat s'hi amaga la por, perquè qui fereix és d'alguna manera qui està ferit; i darrere la submissió hi trobem una valoració d'un mateix molt escassa. En canvi, en la conducta assertiva hi ha respecte, respecte per l'altre i, alhora, per un mateix.