Elogi de la fe

De qualsevol confiança, no se'n pot arribar a dir fe. Em sembla que només té sentit donar el nom de fe a una confiança a prova de bomba, ferma, tossuda, reincident, desarmada i, per això mateix, indiscutible.

Vull elogiar la fe com a experiència humana, que no és pas poca cosa. En tenim molta més que no ens pensem, de fe. En la pròpia formació l'exercim sovint, ja que ens és impossible comprovar totes i cada una de les afirmacions dels mestres, dels llibres, dels estudis antics i moderns... El que fem, i crec que fem bé de fer-ho, és buscar informació de colors diferents, sobretot en coneixements històrics, que són realitats molt polièdriques. La fe no és de cap manera credulitat ingènua.

El màxim exponent d'aquesta experiència humana que és la fe és la certesa de qui és el meu pare. I no pas per cap resultat de la prova de l'ADN, que fa poc més de quatre dies que es pot fer, sinó, senzillament, per fe en la meva mare, que des d'abans de tenir jo memòria i no parlem ja d'enteniment, em deia sovint: "Fes un petó al papa..."

I la fe religiosa no deixa de ser també una experiència humana, d'alguna manera comparable als dos exemples que us acabo de donar... És una certesa indemostrable que l'àmbit de l'existència no és buit; hi ha algú, algú que no necessita trucar i esperar que li obrin la porta. Algú que no solament m'acompanya, sinó que ho fa perquè m'estima. És inexplicable, d'acord. I també inefable.

Per això faig l'elogi de la fe com a experiència humana. Hi ha moltes coses dintre meu que no es veuen en el mirall, ni es poden detectar quan m'enfilo a la bàscula, ni quan em fan una analítica. No puc demostrar-les, però les puc sentir. Aquesta certesa indemostrable, nua, pobra, que ha perdut ja tots els embolcalls dogmàtics a favor o en contra, és la fe que elogio avui amb tota unció.