Sembla una facècia, però no ho és. Si volem aprendre a viure se'ns fa imprescindible una cadira.
A l'escola, quan algun dels petits ha fet una malifeta el fan seure en una cadira relativament apartada dels altres nens: és la cadira de pensar. És un mètode senzill per a fer reflexionar l'entremaliat i aconseguir que prengui consciència de quina actitud ha de millorar i de com ho ha de fer.
Vet aquí, doncs, que aquesta cadira de pensar, l'haurem de menester tota la vida; bé, més que la cadira, el fet de pensar. Però per a reflexionar necessitem estona i estar quiets: per això també ens cal la cadira. Perquè sense reflexió no hi ha aprenentatge ni creixement. Ho repeteixo per si algú no s'hi ha fixat prou bé: sense reflexió no hi ha aprenentatge ni creixement.
Faig servir sovint la meva cadira de pensar?, o passo el temps sense utilitzar el cap, com si no en tingués o només em servís per a pentinar-me?
Viure, Eulàlia, no podia ser un altre el tema d'una pàgina teva. Trobar-se aquí en el viure és el millor lloc,i en el parlar i en el compartir. M'agrada el teu projecte i donem gràcies a aquestes eines q el fan possible un cop més. Fins aviat!
ResponElimina