11. El judici i la definició,

dos disbarats dels grossos

Pretendre jutjar els altres ja és un gran disbarat,

una pretensió vana i nècia,

ja que ens falta el coneixement mínim per a fer-ho;

i pretendre definir-los encara és pitjor.

Què ens passa que generalment defugim el nostre propi coneixement i, en canvi, ens veiem amb cor de «diagnosticar» alegrement els altres? El que fa pensar —i no pas poc— és el fet que el qui es coneix una mica és el qui té més poca tendència a judicar i a definir els altres. Potser perquè sap per experiència que cada persona és un món i que el més raonable és que cadascú s'ocupi de les seves coses.

Jutjar ja és una pretensió absurda, pròpia d'insensats, però encara és molt més aberrant pretendre definir. Només podem definir coses: un vestit, un moble, un cotxe, un gerro..., si en tenim un bon coneixement, però no podem definir mai una persona, simplement perquè no tenim aquesta capacitat. Definir ve a ser com establir els límits, com si l'altre estigués obligat a obrar sempre de la mateixa manera i no pogués sortir d'aquí. Precisament, l'ús de la intel·ligència es manifesta sobretot en el creixement que neix d'aprendre dels errors, propis i dels altres... 

El millor que ens podria passar potser és que algú s'atrevís a jutjar-nos i a definir-nos, com si en tingués la capacitat. Què sentiríem? Què sentim quan algun panoli s'atreveix a definir-nos? Us ben asseguro que el «retrat» és tan matusser que no ens hi reconeixem. I exhalem un rotund i ben convençut: «I ara, no!! De cap manera!!». Potser ens hauríem d'alegrar d'aquest fet tan desafortunat, perquè ja no ens caldrien explicacions ni recomanacions: amb la sola experiència estaríem ben convençuts que pretendre jutjar i definir una persona és un autèntic disbarat, i dels grossos. Tant de bo patir-ho en pròpia carn ens «vacuni» de les ganes irracionals de definir els altres!