49. Cultivar el creixement

 

Deixar-se anar com una fulla seca al vent

no és pas viure en plenitud,

sinó malbaratar la vida.

Els primers anys de la vida els pares o els qui els supleixen intenten ensenyar-nos a créixer. Ens ho ensenyen, ens ho expliquen, ens ho inculquen —amb més o menys encert— de moltes maneres. A vegades els seus missatges ens arriben molt clarament, a vegades no tant. Del que ens deien, ens en recordem molt, força, una mica, no gaire o gens... El que no oblidem són els principis i valors que van fonamentar i impulsar la seva vida. 

Anys després cadascú pren el timó de la pròpia vida i, doncs, del seu creixement. Malauradament, n'hi ha que pensen que això d'esforçar-se és dolent per a la salut i prefereixen deixar-se anar passivament i abúlicament en el dolce far niente, pensant que s'encaminen cap a la llibertat i, de fet, decantant-se perillosament a la buidor de la garreperia i de l'egoisme més matussers i, alhora, perfeccionant-se en l'art de l'exigència als altres, sense advertir o tenir en compte la seva incongruència. I no. No fer res no aboca a la llibertat, sinó a la indolència i a la mediocritat. És l'hora, doncs, de plantejar-nos el repte de continuar creixent com a persones.

Cultivar el creixement inclou la formació, l'estudi, és clar que sí, però no s'hi limita. Hi ha una mena de formació que s'orienta només al saber; n'hi ha una altra que s'orienta a la vida, i és aquesta la que ens interessa. El creixement és aquest treball per millorar-se un mateix: reflexionar per millorar, aprendre dels errors, observar les pròpies reaccions i les dels altres sense posar etiquetes, aprendre dels altres, il·luminar els racons més foscos, on s'amaguen les excuses i justificacions, no trepitjar ni deixar-me trepitjar, no manipular ni deixar-me manipular, detectar les pors que tinc a dins i mirar d'espolsar-me-les, sobretot la por de créixer i de comprometre'm...