Desànim? No, gràcies!

Si ens hem de defensar contra tota actitud nociva, 

sobretot necessitem fer-ho contra el desànim,

que ens pren tota la força i ens deixa com morts.

Si ho pensem bé, descobrim aviat que el desànim és una actitud que ens deixa literalment fora de combat: si en qualsevol situació estic convençuda que «no hi ha res a fer», ¿com puc plantejar-me la més petita acció per a posar-hi una mica de remei? El desànim em desactiva completament. I el que és pitjor és que primer em deixa ben convençuda que tot esforç és inútil i després, amb la traïdoria més refinada, m'empeny a ser jo, no ell, qui opti per no fer res.

Jo el considero un enemic molt perillós i em sembla que faig bé de guardar-me'n, perquè és ben cert que em pot destruir fins a eliminar-me. I com ho faig per a guardar-me'n? Potser us en riureu una mica, del meu «mètode», però si funciona, la cosa no és ja per a riure, sinó per a celebrar-ho...

El que procuro fer és personificar el desànim conceptuant-lo segons els resultats que produeix en mi: intento veure'l com un malfactor, un aprofitat, un bandit, un lladre, més encara, com un violador, que em vol prendre el més valuós que tinc: la convicció, l'energia, la resolució, el coratge fins a la intrepidesa, si cal... ¿Oi que si un mal home m'assaltés per abusar de mi me'n defensaria aferrissadament amb tota la força que pogués reunir, amb dents i ungles, tot abans de rendir-me i deixar que sortís amb la seva?, doncs de la mateixa manera procuro quadrar-me davant el desànim perquè no se surti amb la seva i no em deixi fora de combat. Es tracta de veure qui se surt amb la seva, si el desànim o jo. Doncs ja us ho dic ben clarament: jo!